Per fi arriba Sant Joan, amb ell el solstici d'estiu... Tots ens devem preparar per a aquest estiu i disfrutar d'ell. Tots a celebrar festes a la platja i les fogueres de Sant Joan... i a cantar:
ASERRÍN ASERRÁN: Aserrín, aserrán, los maderos de San Juan, el marinero en la popa aserrando un banco está.
Aserrín, aserrán, las palomitas se van, las del cura vuelan mucho, también las del sacristán.
Aserrín, aserrán, las campanas de San Juan, las de "alante" corren mucho, las de atrás se quedarán.
BON ESTIU A TOOOOOOTS I TOTEEEESSSS!!! I no vos oblideu de demanar un desig per a la nit de Sant Joan, és la Nit més màgica de l'any !!! Salteu les 12 oles i pegueu 7 voltes a la foguera i si sou un poc bruixots i bruixetes se vos acompliran els desitjos :)
Arriba el bon temps, s'acaben les classes... Però no hem d'oblidar que sempre és temps d'ajudar, de donar consells, de preparar sorpreses i regalar besos i abraços a tots els qui no t'ho demanin, i els qui t'ho demanin, encara més!... [FOTO: ONG dia de les Cultures] Ens catapulta el temps
Ens catapulta el temps a fruir de les vacances quan la calor s'instal·la als nostres cossos i cases, quan el solstici ens porta l'estiu, aquest periode sobirà que ens fa a tothora bategar.
Aquest període sobirà que en regala llum a dojo, sol a discreció i ombres de luxe sota els arbres.
Ens regala temps d'oci, festes, balls, revetlles i rebombori.
Banys i nits al ras, música de les constel·lacions moltes llunes allà dalt, i alguna pluja d'estels entre foscors de somni.
Que bé, que una cançó popular ens motive a escriure un poema, sobretot si els versos sorgeixen des del fons del sentiment d'un pare al seu fill. La cançoneta la coneixem tots: El meu xiquet és l'amo del corral i del carrer / de la figuera i la parra i de la flor del taronger -cançoneta de bressol molt popular pel País Valencià-. D'aquesta lletra surt un poema preciós. Molt de sentiment i imaginació. El poema és de Joan Carles Ortega, a qui animem a seguir escrivint nous poemes.
El meu fill té la gràcia... (Joan Carles Ortega Berenguer)
El meu fill té la gràcia de la flor del taronger, de les fulles de la farra i de la vitalitat del paper: escriu amb tota l’ànima per als qui venen després, sap triar la metàfora i tessar l’argument.
Si l’afrontes, t’enxampa, si el beses, t’encén: el meu fill és aigua brava d’un toll d’aiguardent; juga al “pot tirat” de la Paraula amb els esperits del Vent; té més vista que una àliga encara que el vegeu dorment.
El meu fill és lluna blanca damunt d’un cim permanent; si hi ha boira, l’escampa, si rellampa, és molt valent; el meu fill és estima franca i té l’empatia de l’Innocent; la seua imaginació s’enjogassa quan cal dir quelcom potent.
El seu cor es torna magrana si algú necessita aliment.
miércoles, 13 de mayo de 2009
La lluna, la pruna vestida de dol, son pare la crida sa mare no ho vol. L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna”. Sense cap mena de dubte, la versió original era aquesta. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós. Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és: La lluna, la bruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no vol.
Sovint em sento atrapat pel meu propi malson i tinc ganes de cridar cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit.
Hi ha poetes que s'han perdut pintant graffitis en les seves parets molta gent que es troba sola cada dia en algun lloc puja al tren de mitja nit.
Sovint em sento enganyat quan em veig en el mirall no en tinc prou amb somiar necessito desfer-me d´aquest pes que em lliga el cor.
Hi ha sirenes que estan cantant la llegenda d´un vell mariner Molta gent que es troba sola cada dia en algun lloc puja al tren de mitjanit.
Si etsllunàtici estàs espantat Si veus els núvols i estàs deprimit Si la boira ja t´acompanyat cada dia en algun lloc pots pujar al tren de mitja nit.
N´he conegut molts com tu i com jo és bo saber que no estem sols, això és bo. No sempre s´està de sort no sempre trobaràs el mar darrera el port.
Hi ha Julietes buscant Romeus hi ha princeses que busquen dolor si tens el cor solitari cada dia en algun lloc puja al tren de mitjanit.
Si ets llunàtici estàs espantat Si veus els núvols i estàs deprimit Si la boira ja t´acompanyat cada dia en algun lloc pots pujar al tren de mitja nit.
Foto del mau bateig... als braços de ma mare, crec que les dues igual d'asustades...
FELIÇ DIA DE LA MARE!!! Una de les més tendres cançons de bressol... Ma mare me la cantava, és de les poques coses que recorde de quan era petita i no podia dormir...:
Mareta, mareta Mareta, mareta anit vaig somiar que una nineta em vares comprar. La nina tenia bonicos els ulls la cara molt fina i els cabells molt rulls I jo la tenia i jo li cantava: la nina plorava que tenia son Nanana...
Us deixo un enllaç per a que creeu la vostra pròpia música. És un xilòfon on podeu enregistrar diferents sons de diferents notes i després escoltar el que heu tocat. La pàgina està “IN ENGLISH” però vosaltres en sabeu moltíssim d’anglès i segur que us en sortiu.
Feu clic a la imatge per a que se us obri! http://www.apples4theteacher.com/xylo-old.html [sinó podeu jugar clickeu aquí:] Música mestre!!!
SANT JORDI ARRIBA COM UN CAVALLER AMB LA SEVA LLANÇA TRAVESSA EL CARRER
JA VEU LA PRINCESA QUE EL DRAC VOL MENJAR SI NO ES DÓNA PRESSA ELLA MORIRÀ!!!!
LI CLAVA UNA LLANÇA CAU ESCALEBRAT LA POBRE PRINCESA! VISCA! S’HA SALVAT!
LA ROSA CREIXIA SANT JORDI L’HA AGAFAT I A LA PRINCESA JO LI HE REGALAT! Sant Jordi duu una rosa mig desclosa pintada de vermell i de neguit. Catalunya és el nom d’aquesta rosa i sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha donat gaudis i penes i ell se l’estima fins que sap a on; i amb ella té més sang a dins les venes per poder vèncer tots els dracs del món.
Arriba el bon temps...és temps de viatjar i conèixer paratges del nostre entorn...
Temps de menjar-nos la mona i volar el catxirulo (milotxa) ^^... LA TARARA: Un dia de pasqua un xiquet plorava, perquè el catxirulo* no li s´ampinava*.
La Tarara sí, La Tarara no, La Tarara mare, que la balle jo.
Eixa porta pirri, eixa porta pirri, eixa porta pirri, també en porte jo!
La Tarara sí, La Tarara no, La Tarara mare, que la balle jo.
Eixa porta pirri, eixa porta pirri, eixa porta pirri, l´altra polissó!
La Tarara sí, La Tarara no, La Tarara mare, que la balle jo.
Jo sempre la he cantada així, però a altres regions es canvia aquestes dues paraules: catxirulo = milotxa ampinava = enlairava
Com he dit... Temps de viatjar, vet aquí alguns llocs que aquestes Pasqües he visitat: Llucena, Sagunt, València, Eslida, Ahín, Vilafamés, Cabanes... i aquest cap de setmana més!!! BON VIATGE!!!
Cançons per cantar a Pasqua [amb l'ajut de la partitura] _Mon n'anem a berenar_ Mon n'anem a berenar a la caseta de Maura (o al lloc on anem) ens beurem tot el vi i trencarem la carabassa. Mo n'anem a berenar i els fadrins vénen darrere; per això portem conills, per a fer bones paelles.
Ja venim de berenar de la caseta de Maura; s'hem begut tot el vi i hem trencat la carabassa. Bona nit tinguen, senyores que nosaltres se'n anem; ací té la seva filla, que demà ja / no tornarem.
Espere que canteu molt aquestes Pasques :)... i que viatgeu, bereneu, balleu i voleu moltes milotxes!!! [Castell de Sagunt, viatget de Pasqua...]
Arriba Setmana Santa, i els carrers s'omplin d'olors... Aquí ve aquest poema...:
Olores a Semana Santa (Antonio Rubio)
Nazareno huele a heno, Macarena a yerbabuena. Un monaguillo, a tomillo. El Cristo de los faroles, a jabón de girasoles. El campanero, a romero. El centurión, a carbón. Otro, a potro. Las beatas, a patatas. Los curas, a confituras. El civil, a perejil. Los sacristanes, a panes...
Y algunos santos del cielo, a membrillo y a pomelo. A la foto som la meua cosineta petita Clara i jo, vestides de caputxines a la cofradia de la Macarena.
Aquest és el discurs de Steve Jobs, sí, el creador d'Apple i de Pixar però, també el creador d'aquest discurs, d'aquesta vida... Si el llegiu no vos deixarà indiferents, és possible que vos pose la carn de gallina, o inclús vos faja plorar... Si investigueu més sobre ell, podeu arribar a despreciar-lo, i també admirar-lo, perquè si en alguna cosa estarem d'acord és que és una persona molt intel·ligent, i molt integra. Llegiu-ho, de veres que et canvia la visió de la vida...
STEVE JOBS, DISCURS A LA CEREMONIA DE GRADUACIÓ DE LA UNIVERSITAT D'STANFORD
"Tengo el honor de estar hoy aquí presente en la ceremonia de graduación de una de las más prestigiosas universidades en el mundo. A decir verdad, esto es lo más cerca que estuve jamás de una graduación universitaria. Hoy deseo contarles tres relatos acerca de mi vida. Eso es todo. Nada del otro mundo. Simplemente tres relatos.
El primer relato es acerca de unir los distintos puntos. Abandoné los estudios en Reed College después de los primeros 6 meses, pero luego permanecí como oyente por otros 18 meses aproximadamente antes de dejarlos completamente. Así que, ¿por qué abandoné? Todo comenzó antes de que yo naciera. Mi madre biológica era una joven soltera, graduada universitaria, que decidió colocarme en adopción. Creía enérgicamente que debía ser adoptado por universitarios graduados, de modo tal que todo se organizó para que fuese adoptado al nacer por un abogado y su esposa. Excepto que cuando emergí ellos decidieron a último momento que deseaban una niña. Así que mis padres, que estaban en una lista de espera, recibieron una llamada en el medio de la noche que decía: “Tenemos un varoncito inesperado, ¿lo quieren?” Dijeron: “Por supuesto.” Mi madre biológica averiguó más tarde que mi madre adoptiva nunca se había graduado de la universidad y que mi padre nunca había terminado el colegio secundario. Se rehusó a firmar los papeles definitivos de adopción. Solo se avino a hacerlo unos meses después, cuando mis padres le prometieron que algún día yo iría a la universidad. Y 17 años más tarde fui a la universidad. Pero ingenuamente elegí una universidad que era casi tan cara como Stanford, y todos los ahorros de mis padres de clase trabajadora se estaban destinando a mis aranceles universitarios. Luego de seis meses, no le encontraba sentido a esto. No tenía idea de lo que quería hacer con mi vida y tampoco de qué manera la universidad me ayudaría a resolverlo. Y aquí me encontraba desperdiciando todo el dinero que mis padres habían ahorrado durante toda su vida. Así que decidí abandonar los estudios y confiar que todo se arreglaría eventualmente. Era una decisión bastante temerosa en ese momento, pero a la distancia fue una de las mejores decisiones que pude haber tomado. En el momento en que abandonara la universidad podía dejar de asistir a las clases que no me interesaban, y sí participar como oyente de aquellas que parecían interesantes. No todo fue romántico. No tenía un dormitorio, así que dormía en el piso en las habitaciones de amigos, devolvía las botellas de gaseosa para obtener los 5 centavos de depósito para comprar comida, y caminaba las 7 millas a través de la ciudad cada domingo por la noche para recibir una buena comida una vez por semana en el templo Hare Krishna. Me encantaba. Y mucho con lo que tropecé más adelante como consecuencia de hacerle caso a mi curiosidad e intuición resultó no tener precio después. Déjenme darles un ejemplo: Reed College en ese momento ofrecía quizás el mejor aprendizaje de caligrafía del país. En toda la ciudad universitaria cada cartel, cada etiqueta en cada cajón, era caligrafiado a mano de una manera bellísima. Dado que había abandonado los estudios y no tenía que asistir a las clases normales, decidí tomar un curso de caligrafía para aprender cómo se hace eso. Aprendí acerca de los tipos de letra con trazos de pie, cómo variar la cantidad de espacio entre diferentes combinaciones de letras, todo aquello que hace que la admirable tipografía sea grandiosa. Era hermoso, histórico, artísticamente sutil de un modo que la ciencia no puede captar, y yo lo consideraba fascinante. Nada de esto albergaba siquiera la mínima esperanza de alguna aplicación práctica en mi vida. Pero diez años más tarde, cuando estábamos diseñando la primera computadora Macintosh, todo volvió a mi mente. Y lo volcamos todo en la Mac. Era la primera computadora con bellísima tipografía. De no haber asistido a ese único curso universitario, la Mac no hubiera tenido nunca tipos de letras múltiples o fuentes espaciadas proporcionalmente. Y dado que Windows simplemente copió a Mac, es posible que ninguna computadora personal las hubiera tenido. De haber proseguido mis estudios universitarios, no hubiera asistido a ese curso de caligrafía, y las computadoras personales no tendrían la maravillosa tipografía que tienen. Por supuesto que era imposible haber unido los diferentes puntos mirando hacia el futuro cuando estaba en la universidad. Pero fue muy, muy claro al mirar para atrás diez años más tarde. Nuevamente, no se pueden unir los distintos puntos mirando para adelante; se pueden unir únicamente mirando hacia atrás. Así que deben confiar que de alguna manera los puntos se unirán en el futuro. Deben confiar en algo sus agallas, el destino, la vida, el karma, lo que sea. Este enfoque no me ha traicionado nunca, e hizo toda la diferencia en mi vida. ...
Mi segundo relato es acerca del amor y la pérdida. Yo tuve suerte – descubrí lo que realmente quería hacer temprano en mi vida. Woz y yo comenzamos con Apple en el garaje de mis padres cuando tenía 20 años. Trabajamos duro, y en 10 años Apple creció de ser una empresa compuesta por nosotros dos en un garaje a una empresa de $2 mil millones con más de 4000 empleados. Habíamos lanzado nuestra creación más refinada – Macintosh – un año antes, y yo acababa de cumplir 30. Y después me despidieron. ¿Cómo se puede ser despedido de la empresa que uno inició? Pués, a medida que Apple crecía contratamos a alguien que yo pensaba que era sumamente talentoso para dirigir la empresa conmigo, y durante el primer año o más las cosas anduvieron bien. Pero luego nuestras visiones acerca del futuro comenzaron a diferir y eventualmente tuvimos una disputa. Al tenerla, nuestro Directorio lo apoyó a él. Así que a los 30 estuve afuera. Y bien afuera. Aquello en lo que me había concentrado durante toda mi vida adulta había desaparecido, y fue devastador. Realmente no supe qué hacer durante unos pocos meses. Sentía que había decepcionado a la anterior generación de emprendedores – que había soltado la batuta mientras que me la estaban pasando. Me reuní con David Packard y Bob Noyce y traté de disculparme por haber echado a perder las cosas de tal manera. Yo representaba un fracaso público muy importante, y hasta pensé en retirarme del valle. Pero poco a poco empecé a darme cuenta que todavía amaba lo que estaba haciendo. El curso de los acontecimientos en Apple no había cambiado eso para nada. Había sido rechazado, pero aún amaba lo mío. Así que decidí empezar de nuevo. No me dí cuenta entonces, pero resultó que el hecho de haber sido despedido de Apple fue lo mejor que me pudo haber pasado. El peso del éxito fue reemplazado por la facilidad de convertirme en un principiante una vez más, con menor certidumbre acerca de todo. Me dio rienda suelta para ingresar en uno de los períodos más creativos de mi vida. Durante los próximos cinco años, inicié una empresa llamada NeXT, otra empresa llamada Pixar y, me enamoré de una maravillosa mujer que se convertiría en mi esposa. Pixar llegó a crear el primer largometraje animado por computadora en el mundo, Toy Story, y en la actualidad es el estudio de animación más exitoso a nivel mundial. En un giro destacado de acontecimientos, Apple adquirió NeXT, volví a Apple, y la tecnología que desarrollamos en NeXT está en lo más recóndito del renacimiento actual de Apple. Y tenemos, Laurene y yo, una maravillosa familia juntos. Estoy seguro de que nada de esto hubiera pasado de no haber sido despedido de Apple. Fue un trago amargo, pero creo que el paciente lo necesitaba. A veces la vida golpea en la cabeza con un ladrillo. No pierdan la fe. Estoy convencido de que lo único que me mantenía en curso era que amaba lo que hacía. Deben encontrar lo que realmente les apasiona. Y esto es tan cierto respecto del trabajo como lo es respecto del amor. El trabajo les llenará una parte importante de sus vidas, y la única manera de sentirse realmente satisfecho es realizar lo que consideran un gran trabajo. Y el único modo de realizar un gran trabajo es amar lo que uno hace. Si no lo han encontrado aún, sigan buscando. No se conformen. Así como sucede con todos los asuntos del corazón, sabrán cuando lo hayan encontrado. Y, así como sucede en cualquier gran relación, mejora más y más a medida que transcurren los años. Así que sigan buscando hasta que lo encuentren. No se conformen. ...
Mi tercer relato es acerca de la muerte. Cuando tenía 17, leí una cita que decía más o menos lo siguiente: “Si vives cada día como si fuera el último, algún día seguramente tendrás razón.” Me impresionó, y desde entonces, por los últimos 33 años, he mirado en el espejo cada mañana y me he preguntado: “¿Si hoy fuese el último día de mi vida, querría hacer lo que estoy por hacer hoy?” Y cada vez que la respuesta ha sido “No” durante demasiados días seguidos, sé que debo cambiar algo. El recordar que estaré muerto pronto es la herramienta más importante que he encontrado para ayudarme a tomar las grandes decisiones en la vida. Porque casi todo – todas las expectativas externas, todo el orgullo, todo temor a la vergüenza o al fracaso – todas estas cosas simplemente desaparecen al enfrentar la muerte, dejando sólo lo que es verdaderamente importante. Recordar que uno va a morir es la mejor manera que conozco para evitar la trampa de pensar que hay algo por perder. Ya se está indefenso. No hay razón alguna para no seguir los consejos del corazón. Me diagnosticaron un cáncer hace un año aproximadamente. Me practicaron una tomografía computada a las 7:30 de la mañana, y claramente mostraba un tumor en mi páncreas. Yo ni sabía lo que era el páncreas. Los médicos me dijeron que éste era seguramente un tipo de cáncer incurable, y que no llegaría a vivir más de tres a seis meses. Mi médico me aconsejó ir a casa y arreglar mis asuntos, que es el código médico para prepararse para morir. Quiere decir que hay que tratar de explicarles a los hijos todo aquello que pensaba que iba a tener diez años para contarles, en pocos meses. Significa asegurarse de tener todo puntualmente arreglado de modo que sea lo más fácil posible para la familia. Significa empezar a decir adiós. Pasé el día entero con ese diagnóstico. Luego por la tarde me realizaron una biopsia, en la que introdujeron un endoscopio por la garganta, a través del estómago y hasta los intestinos, pusieron una aguja en mi páncreas y retiraron algunas pocas células del tumor. Estaba sedado, pero mi esposa, que estaba allí, me dijo que cuando vieron las células bajo el microscopio los médicos comenzaron a gritar porque resultó que era una forma muy rara de cáncer pancréatico que se cura mediante cirugía. Me realizaron la cirugía y estoy bien ahora. Fue lo más cerca que me encontré de la muerte, y espero que sea lo más cerca que me encuentre por varias décadas. Habiendo pasado esto, les puedo decir lo siguiente con un poco más de seguridad que cuando la muerte era un concepto útil pero puramente intelectual: Nadie quiere morir. Aún la gente que quiere ir al cielo no quiere morir para llegar allí. Y sin embargo la muerte es el destino que todos compartimos. Nadie ha logrado escapar. Y así es como debiera ser, porque la muerte es muy probablemente la única mejor invención de la vida. Es el agente de cambio de la Vida. Retira del camino lo viejo para dar paso a lo nuevo. En este momento lo nuevo son ustedes, pero algún día no demasiado lejano, gradualmente se convertirán en lo viejo y se los sacará del camino. Lamento ser tan dramático, pero es realmente cierto. Su tiempo es limitado, así que no lo malgasten viviendo la vida de otro. No se dejen atrapar por el dogma – que implica vivir con los resultados de las creencias de otros. No permitan que el ruido de otras opiniones ahogue vuestra voz interior. Y lo que es más importante, tengan el coraje de seguir a sus corazones e intución. De algún modo ellos ya saben lo que ustedes realmente quieren llegar a ser.Todo lo demás es secundario. Cuando era joven, existía una publicación maravillosa llamada The Whole Earth Catalog, que era una de las biblias de mi generación. La había creado un sujeto llamado Steward Brand no demasiado lejos de aquí en Menlo Park, y le transmitió su toque poético. Esto sucedía en los últimos años de la década de 1960, con anterioridad a la publicación mediante computadoras personales y de escritorio, así que todo se llevaba a cabo con máquinas de escribir, tijeras, y cámaras polaroid. Era una clase de Google en edición rústica, 35 años antes de la aparición de Google: era idealista, y desbordante de herramientas prolijas e ideas importantes. Stewart y su equipo publicaron varias ediciones de The Whole Earth Catalog, y luego cuando había cumplido su ciclo, publicaron una edición final. Esto sucedía a mediados de la década de 1970, y yo tenía la edad de ustedes. En la tapa de la edición final había una fotografía de un camino rural a primeras horas de la mañana, del tipo de ruta que ustedes caminarían si fueran tan aventureros. Debajo de la foto aparecían las siguientes palabras: “Si no se tiene avidez por el conocimiento, no se conocerá el éxito”. Era su mensaje de despedida al anunciar el fin de la publicación.
Si no se tiene avidez por el conocimiento, no se conocerá el éxito. Y siempre he deseado eso para mí. Y ahora, que ustedes se gradúan para empezar de cero, deseo eso para ustedes.
Si no se tiene avidez por el conocimiento, no se conocerá el éxito."
QUAN... Quan el cel es confon amb el mar, quan la pluja es confon amb les llàgrimes, quan els núvols es confonen amb els pensaments, quan el silenci es confon amb els llavis, quan el desig es confon amb el cos, quan els sospirs es confonen amb el vent, quan el somni es confon amb la realitat, quan els ulls es confones dins altres ulls: ja és amor.
Les ciberaules són uns espais sociosanitaris dins dels hospitals pensats per minimitzar l'impacte que representa per als nens i nenes malalts i les seves famílies l'estada en un hospital.
L'objectiu que persegueix la Fundació “la Caixa” amb les seves ciberaules és que aquestes siguin uns espais oberts on els menors hospitalitzats es relacionin entre ells i amb els seus familiars en un entorn d'oci i comunicació; una finestra a l'exterior que ajudi el nen i les persones que l'acompanyen a trencar l'aïllament que comporta l'hospitalització. És per això que les noves tecnologies de la comunicació tenen un paper destacat en les ciberaules.
La Fundació “la Caixa” ha dotat aquests espais amb recursos tecnològics de comunicació pensats perquè els nens puguin jugar, aprendre i relacionar-se amb els seus amics, els seus professors o amb altres infants que, com ells, estan ingressats en algun altre hospital, gràcies a una adreça de correu electrònic pròpia que se'ls facilita pel fet de ser usuaris de la ciberaula. D’altra banda, als nens que per alguna raó no poden desplaçar-se a la ciberaula se'ls proporciona un ordinador portàtil que poden utilitzar a la seva habitació.
Les ciberaules hospitalàries compten també amb una zona dedicada a la lectura i als audiovisuals equipada amb llibres, premsa, vídeos i DVD d'interès per a tots els perfils dels seus usuaris: les nens i les famílies.
Les ciberaules tenen un espai infantil dissenyat amb mobiliari i materials específics per als més petits, com ara jocs, contes o recursos com les “Maletes pedagògiques” creades per la Fundació “la Caixa”, que contenen propostes educatives relacionades amb temes com ara el teatre, el color o la música.
Encara que els principals usuaris són els nens, les ciberaules estan pensades per oferir un espai on els familiars d'aquests infants puguin reunir-se, compartir experiències i oblidar, encara que sigui per un moment, la tensió emocional que comporta el fet de viure en un hospital. Per a ells, la Fundació “la Caixa” també organitza regularment activitats participatives, conferències, tallers, etc. Tots els elements de les ciberaules s'han dissenyat tenint molt en compte el perfil dels seus usuaris i procurant crear un ambient alegre i lluminós que ajudi a oblidar que s'està dins d'un hospital. Avui, Andrea, Arantxa, Diana, Lola (totes de classe) i jo, se'm ofert voluntàries per treballar a la Ciberaula, i viure en primera persona tot el que haviem vist en videos i ens havien contat. La veritat és que animem a tots que si tenen un mínim de temps hi participen!
Perquè la recompensa és molt gran al veure com infants que estan allí solets i malets et dediquen un gran somriure...
No pot haver millor forma de donar-te les gràcies!
El mapa meme mostrado (elaborado por Markus Angermeier) resume el meme de Web 2.0, con algunos ejemplos de servicios. TÉRMINO: El término, Web 2.0 fue acuñado por Tim O'Reilly en 2004 para referirse a una segunda generación en la historia de la Web basada en comunidades de usuarios y una gama especial de servicios, como las redes sociales, los blogs, los wikis o las folcsonomías, que fomentan la colaboración y el intercambio ágil de información entre los usuarios.
Principios clave que caracterizan a las aplicaciones web 2.0 según O'Reilly y Battelle: La web como plataforma; datos como el "Intel Inside"; efectos de red conducidos por una "arquitectura de participación"; innovación y desarrolladores independientes; pequeños modelos de negocio capaces de redifundir servicios y contenidos; el perpetuo beta; software por encima de un solo aparato.
En general, cuando mencionamos el término Web 2.0 nos referimos a una serie de aplicaciones y páginas de Internet que utilizan la inteligencia colectiva para proporcionar servicios interactivos en red dando al usuario el control de sus datos.
Así, podemos entender como 2.0 -"todas aquellas utilidades y servicios de Internet que se sustentan en una base de datos, la cual puede ser modificada por los usuarios del servicio, ya sea en su contenido (añadiendo, cambiando o borrando información o asociando datos a la información existente), bien en la forma de presentarlos, o en contenido y forma simultáneamente."- (Ribes, 2007) Mapa mental de la Web 2.0
S'han acabat Falles... i Magdalena! Però bé, que gràcies a personetes com les de la foto m¡ho he passat molt bé!!!
Foto de l'últim dissabte, a Castelló ^^ [després del concert de l'Oreja de Vang Gogh...] Totes (bé, les que vam sentir^^) molt boniques... :P
ROSAS En un día de estos en que suelo pensar “ hoy va a ser el día menos pensado”, nos hemos cruzado, has decidido mirar, a los ojitos azules que ahora van a tu lado
Desde el momento en el que te conocí resumiendo con prisas Tiempo de Silencio te juro que a nadie le he vuelto a decir que tenemos el récord del mundo en querernos.
Por eso esperaba con la carita empapada a que llegaras con rosas, con mil rosas para mí, porque ya sabes que me encantan esas cosas que no importa si es muy tonto, soy así. Y aún me parece mentira que se escape mi vida imaginando que vuelves a pasarte por aquí, donde los viernes cada tarde, como siempre, la esperanza dice "quieta, hoy quizás sí..."
Escapando una noche de un bostezo de sol me pediste que te diera un beso. Con lo baratos que salen mi amor, qué te cuesta callarme con uno de esos.
Pasaron seis meses y me dijiste adiós, un placer coincidir en esta vida. Allí me quedé, en una mano el corazón, y en la otra excusas que ni tú entendías.
Por eso esperaba con la carita empapada a que llegaras con rosas, con mil rosas para mí, porque ya sabes que me encantan esas cosas que no importa si es muy tonto, soy así. Y aún me parece mentira que se escape mi vida imaginando que vuelves a pasarte por aquí, donde los viernes cada tarde, como siempre, la esperanza dice "quieta, hoy quizás sí..."
Y es que empiezo a pensar que el amor verdadero es tan sólo el primero. Y es que empiezo a sospechar que los demás son sólo para olvidar...
Por eso esperaba con la carita empapada a que llegaras con rosas, con mil rosas para mí, porque ya sabes que me encantan esas cosas que no importa si es muy tonto, soy así. Y aún me parece mentira que se escape mi vida imaginando que vuelves a pasarte por aquí, dondé los viernes cada tarde, como siempre, la esperanza dice "quieta, hoy quizás sí..."
Vos deixo aquesta cançó, que es de les que més m'agraden...
Bé, que després d'haver indagat bastant, la veritat és que m'agradaria deixar-vos certs consells, o adreces electròniques, o llocs que poden estar bé i coses que no vos recomanaria, perquè jo ja he clavat la pata... Bé, més que res per si vos pot interessar i a més ajudar...
Comencem...: 1. Primer, si teniu el blog ben organitzat ja, amb els vostres gadgets posats i tot, ni se vos ocurrisca canviar la plantilla sense abans fer una còpia de seguretat. També podeu fer alguna foto o copiar al OpenOffice per si hi haguera algun problema, tindre clar com estava col·locat tot. Algunes pàgines que vos poden ajudar per canviar la vostra plantilla poden ser:
http://todoparablogs.blogspot.com http://www.finalsense.com/services/blog_templates 2. Per personalitzar un poc més el vostre blog, podeu afegir música, en el meu cas, tinc dos tipus. Des d'una (on sols tinc dos cançons per ara) et surt individual i més allargat, gràcies a Goear; en l'altra en canvi, és un mòvil on estan agrupades les cançons que vols que sonin (en el meu cas, varies de pel·lícules de Disney). Açò últim es pot fer gràcies a l'Ivoon, es tracta d'entrar a la seva pàgina, registrar-se, afegir a la llista totes les cançons que es vullga, i després copiar l'HTML al gadget corresponent. És molt fàcil i queda molt bé, a més per a nosaltres que som mestres podriem escoltar i passar-nos cançons per infants.
Espere que us servisca d'ajuda, només puga i sàpiga un poc més, pujaré una altra entrada explicant més.
Bé, Magdalena, Falles... i perquè no hi ha més! La veritat és que les dos festes són molt boniques si es viuen en ganes i es va a veure tot.
_MASCLETÀ_
Una mascletà és una composició molt sorollosa i rítmica de masclets, a terra (penjats de cordells) o enlairats mitjançant canons, que es dispara amb motius festius, en places i carrers, generalment durant el dia. En contraposició amb els (castells) de focs d'artifici, les mascletades tenen com objectiu estimular el cos a través dels sorolls forts i rítmics (per a alguns fins i tot musicals) dels masclets.
Són molt famoses a tot el País Valencià però són especialment conegudes les que se celebren durant les Falles a la Plaça de l'Ajuntament de València tots els dies a les 2 de la vesprada de l'1 al 19 de Març.
...I si, a eixa última és on he estat aquest matí jo (com es pot veure a la foto^^)
A viure les festes, que a partir d'ara... Toca colzes!!!
Bé, la veritat és que si he anat a Magdalena...festa plena! Ens hem passetjat pel Mesón, la Fira, les paraetes^^ i fins i tot he vist part del Pregó i he entrat a una colla!!! :P
Però bé, avui dilluns, al poble, a la meva pedra del castell, on es divisa tota Onda, i pots tocar des de les muntanyes fins al mar... És el meu poble, i en el fons, m'encanta, m'encanten els seus carrers, les seves cases velles, i les noves ¬¬ amb les que et pots quedar amb la boca oberta una bona estona :O i m'encanta pujar-me a eixa pedra d'ahi, si eixa, on veus totes "formiguetes" les persones fent la seva vida, sense saber que tu les observes des del pic més alt del poble i no les enveges en res, perquè et sents en el millor lloc del món, en la millor sensació, en el millor moment...
Bò, el meu poble és Onda, i és cert que no tindrà platja i avoltes alguns dels seus habitants els enviaries uns pobles més avall... Però és on sempre he viscut, i si em dòna moments així, de veres que val la pena no anar a Magdalena ^^ i disfrutar d'un dilluns així!
Si, el meu tete... per a mi sempre s'ha dit així, em costa creure que tinga un altre nom: Toni... Bé, per a ma mare... ANTONIET! :P
Se n'ha anat, a Busel·les, a investigar, ja no sé si per part de la Biologia, o de la Bioquímica, i fins d'aquí molt no el tornaré a veure. Des de que va començar la carrera no és el mateix de quan erem petits, de quan m'ensenyava a jugar a tennis, bàsquet, nadàvem a la caseta... o em feia rabiar perquè em renyaren... Ens duiem 7 anys, però els dos erem igual de xiquets.
Ell sempre ha estat ahi, quasi sempre mig d'amagat per darrere, però ajudant en tot... Com ara, que està allà, parlant francés i passejant per nous carrers. I, sé que com jo, disfruta aprenent i fent el seu treball, i més sabent que totes les seves investigacions, podran ser beneficioses per a altres persones.
M'agradaria ser com ell, de poder abandonar-ho tot per una meta en ment, per una il·lusió... Suponc que és la màgia de perseguir un somni que sols tu veus...
Ensenyar és una tasca àrdua i exigent. Més que professió és una vocació. «L'art d'educar» no podrà lliurar-te dels moments durs. Però els seus encoratjadors i realistes consells t'ajudaran a tenir cura de tu mateix i a treure a la llum el millor dels teus alumnes. Amb les seves sàvies i encertades paraules i les seues alegres il·lustracions, aquest simpàtic llibre et donarà nous ànims i renovarà la teva il·lusió per l'ensenyament.
L'RSS són les sigles d'un codi que serveix per subscriure's als nous continguts d'una pàgina web des de l'última visita, entre d'altres possibilitats. El seu avantatge és que l'usuari controla totalment la comunicació. RSS és un acrònim que té diferents significats, però el més acceptat és Really Simple Syndication (sindicació veritablement senzilla). És un format informàtic que permet: -al lector, subscriure's a totes les seves pàgines favorites de manera molt còmoda. El sistema només serveix els últims continguts d'una web des de l'última visita de l'usuari. -a les persones que publiquen continguts, difondre'ls àgilment i de manera molt usable. L'RSS s'ha popularitzat especialment amb l'aparició de les bitàcoles, però pot utilitzar-se en gairebé qualsevol altre tipus de pàgina.
2. Per a què serveixen en educació?
En educació, és molt important a l'hora de buscar recursos nous, que ens interessen. D'estar amb contacte permanent amb altres "blogaires", altres pàgines on el contingut diari ens pot resultar interessant.
3. Què has aprés amb tot açò?
He après a que es pot oragnitzar tot de millor forma per poder navegar periòdicament pels blogs preferits. A més, en el meu cas, se m'ha borrat el blog al canviar la plantilla, així que suponc que ara quan ho torne a fer tot, doncs se'm quedarà encara més assumit l'aprenentatge... "al mal tiempo, buena cara..."
4. Avantatges:
-L'usuari no ha de facilitar les seves dades ni correu-e a ningú. Així es redueix la vulnerabilitat enfront del correu-escombraries o spam. -No s'ha de navegar periòdicament per les seves webs favorites per veure quines novetats han inclòs. Aquestes li arriben directament a la seva pantalla amb només un clic. -Tria de manera individual i privada a quines pàgines se subscriu. -Decideix cada quan accedeix a les seves subscripcions triades, perquè és l'usuari el qual ha d'obrir el lector per accedir a les novetats de les webs. -Tria quan desitja eliminar aquesta subscripció de la llista, el que automàticament trenca la comunicació amb la web que publica les notícies.
No dudaría...que sou la millor classe!!!: Infantiiiiil!!! Els infants no s'aborriran amb unes mestres com nosaltres :) [cançó que vam cantar al karaoke]
Si pudiera olvidar Todo aquello que fui Si pudiera borrar Todo lo que yo vi No dudaría No dudaría en volver a reír
Si pudiera explicar Las vidas que quite Si pudiera quemar Las armas que use No dudaría No dudaría en volver a reír
Prometo ver la alegría Escarmentar de la experiencia Pero nunca, nunca mas Usar la violencia
Si pudiera sembrar Los campos que arrasé Si pudiera devolver La paz que quité No dudaría No dudaría en volver a reír
Si pudiera olvidar Aquel llanto que oí Si pudiera lograr Apartarlo de mí No dudaría No dudaría en volver a reír
Prometo ver la alegría Escarmentar de la experiencia Pero nunca, nunca mas Usar la violencia ...
paraxururu xuruuuu :)
Cançó que també vam cantar al Practicum amb els infants el dia de la Pau...i el paraxuru que deiem sempre se'm quedarà grabat, tots xisclant i saltant... Més o menys com nosaltres el dia de les Paelles :)
Pel que fa als blogs interessants, tan per a l'assignatura, com els que m'agradaven sobre música i poesia (què han sigut els temes que he elegit); he decidit cercar-los amb Google Blogs. En aquest he escrit infantil, noves tecnologies, escola i noves tecnologies, jazz, piano... Totes les paraules clau que m'interessaven per poder entrar als Blogs i llegir sobre aquests temes. He triat els que he considerat que em podien oferir més recursos, i estàven més actius. De tots aquests, considere dels més sorprenents el següent: El Racó del Nens La veritat, és que és un Blog molt complet, sols de descarregar la pàgina ja costa bastant, de tots els elments amb els que consta. Hi ha videos de l'escola, contes, cançons, jocs, dibuixos... Es nota que hi estan ficats de valent al Blog, ja que hi ha també jocs i activitats penjades per a infants i per compartir amb altres companys. Aqusta web sobretot hi podem trobar recursos per a l'aula i reflexions morals que ens duguin a fer el bé. A més, també des d'aquesta web, s'intenta rescatar el sentit català, ja que hi ha cançons i contes típics catalans.
Així, que no sé ben bé quina entrada comentar, ja que aquest és el Blog que més interessant em pareix en general, per quantita i qualitat, però la veritat, és que m'agradaria resaltar una part, que està etiquetada baix el nom de: Reflexions. Carta d'un fill als seus pares: Es tracta d'un video, que va passant, amb fotos de nens petits, i explica als pares (encara que també ho podem aplicar als mestres) que és el que no deurien fer perquè ells es senten mal, crida a aquestos a la reflexió de moltes frases que avoltes em sentit o coses que hem pensat i no li hem donat la importància que es mereix, pensant que a qui ens dirigim són tan petits, que no se n'adonen de les coses. El text que està citat al video és com si el digues un nen. Per exemple: "No em comparis amb ningú. Especialment amb el meu germà o germana. Si tu em fas sentir millor que els altres, algú patirà. I si em fas sentir pitjor que els altres, seré jo qui pateixi." "No canviïs d'opinió tan sovint sobre el que haig de fer. Decideix i manté aquesta decisió. Perquè em desorientes i al final no sabré el que és de veritat important."
El permalink on podem trobar més sobre aquest video és: http://pelsnens.blogspot.com/2008/09/carta-dun-fill-als-seus-pares.html
Aquestes, són lliçons que debem tindre presents, a més, com ja s'ha aclarit anteriorment, les frases són dites per un infant, per això hem de recapacitar, i pensar un poc més en que "d'eixes personetes tan xicotetes", també es pot aprendre molt.
En aquesta activitat he après a cercar molt més sobre les coses que m'interessen. I el més segur, que sinó haguera fet açò, haguera tardat varies setmanes en decidir buscar alguns blogs interessants i crear-los un llistat per poder anar seguint-los, Crec que és molt bò mantindre enllaços amb gent de qui podem aprendre sobre la matèria i ens pot donar idees per als propis Blogs i també per a la nostra futura vida docent.
"Temps era temps quan jo era un vailet i el meu pare em va ensenyar d'on sóc..."...
Hem d'ensenyar valors i usos socials als nens, que sapiguen que el bon funcionament del planeta, és cosa de tots. Que tots debem contribuir per al bé comú.
Com vull deixar reflectit al video, debem ser conscients de què allò que l'infant vegi, tendirà a ser imitat pel propi, així que és també tasca nostra el actuar correctament, i més com a futures mestres.
*PARE* Cançó de Serrat, però versionada pel meu grup preferit: Sau.
"Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta Rellisca com un bar mort sota un pam d´escuma blanca Pare, el riu ja no és el riu, Pare, abans que torni l´estiu i amagui tot el que és viu
Pare digueu-me què li han fet al bosc que no hi ha arbres a l´hivern no tindrem foc ni a l´estiu lloc per aturar-nos
Pare que el bosc ja no és el bosc, Pare, abans de que es faci fosc ompliu de vida el rebost Sense llengua i sense peixos ens caldrà cremar la barca hi haurà el plat entre les runes i tancar amb tres panys la casa
Pare, si no hi ha pins no es fan pinyons, ni cucs ni ocells Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, cera ni mel Pare, que el camp ja no és el camp Pare, demà del cel plourà sang el vent ho canta plorant
Pare, ja són aquí monstres de carn amb cucs de ferro Pare, no tingueu por, digueu que no que jo us espero Pare, que estan matant la terra Pare, deixeu de plorar que això es pot salvar que ens han declarat la guerra..."
Si volem un món com cal, comportem-nos com cal!
Ja siga mare, ja siga mestra... Ja siga una persona que passa pel carrer, tinc que ser responsable del meus actes, i que aquests siguin per a bé, perquè no només s'educa a les escoles. Aprendre, tot el món pot aprendre en qualsevol situació, en qualsevol lloc.
Tan sols desitge que quan pensem en tirar un paper al terra, cridar a una altra persona o dir una paraula mal sonant... Pensem en aquest video, i imaginem el nen al darrere mirant i imitant els nostres actes... Potser així, no ho fem.
"...expliqueu què heu aprés, què és un blog, quines possibilitats li veieu per a l'ensenyament i per al vostre desenvolupament professional..."
Després d'haver-me creat un Blog i d'haver llegit a la Vikipèdia sobre ells, he aprés ràpidament el seu funcionament i bastant sobre la seua procedència: weblog prové de les paraules web i log ('log' en anglés = diari), poc després el terme "weblog" es va acurtar amb la paraula "blog", ja que va dividir "weblog" formant la frase: we blog, així BLOG va ser adoptat com nom i també com a verb: "bloguejar". Així, des del blog, es poden desar imatges, videos, entrades...i els altres usuaris comentar tot el penjat a la web.
Crec que pel que fa a l'ensenyament, aquest nou món per on escriure, se li pot treure molt de partit. Ara els nens estan inmersos en un món de noves tecnologies, on fer una redacció, ja és un "rotllo", en canvi, si se'ls diguera de fer-se un blog i allí comentar sobre pel·lícules, experiències, situacions... llavors "l'enrotllat" seria el professor, que està en la mateixa "ona" que ells. Crec que és una bona ferramenta per acostar-s'hi als alumnes, i fer-los participar amb més ganes.
Bé, doncs a partir d'ara aquest serà el meu quadern de bitàcola, antigament aquestos escrits els utilitzaven al vaixells, i els seus autors contaven la seva vida, les seves experiències... Doncs em pujo a aquest vaixell per a continuació seguir amb els meus escrits des d'aquest Blog.
Bé, doncs farem la primera entrada... Sí, ja tinc Fotolog, Tuenti, Facebook... i ara açò!!! Almenys quan mon pare em diga... : "Irene, que estàs tota enganxada ahi!!!" Jo podré dir...: "Que noooo... Que és un treball de la UJI..."
*Benvinguts i benvingudes al meu blog! En ell podreu llegir, mirar fotos i baixar-vos videos, escoltar bona música, aprendre, passar moments entranyables...i fins i tot...donar-li un bon troç de carn rostida a la mascota del blog: Lluna! [si li agrades udolarà]*
